POEMARI DE LA PEDRA SECA
Les construccions de pedra seca ja siguin marges, barraques, ponts, o teuleries han estat fonts d’inspiració per artistes de tota mena: escriptors, pintors, fotògrafs que han plasmat amb el seu art la seva personal manera d’interpretar-les segons la seva inspiració.
En el recull que trobarem a continuació gaudirem dels escrits d’en Josep Riera inspirats en algunes de les barraques que escampades pel municipi d’Oristà enriqueixen el nostre paisatge.
272 – BARRACA DE CA L’ANDREU
El poble belluga als meus peus, com una culivada. Des del cloquer, a un cop de roc de distància, la llengua amorosa del batall percudeix el bronze rústec de la campana que m’envia el so, net com el vent, dels tocs d’oració, de les hores llargues, de les hores duques. Els teulats em mostren, impúdics, el seu nu humit d’hivern i l’eixarreit de solana. Tot just clareja, sento el desvetllar afanyós dels veïns. I ben aviat friso per tornar a sentir l’esvalot dels nens al cor de l’escola.
El meu cos de pedra s’escalfa amb el dring de la seva veu.
281 – CABANA DEL CERDENYA
He estat aixopluc dels pagesos de Cal Sardenya, a Oristà. Aquí s’hi havien refet, mentre esmolaven el volant o a la migdiada. Als peus, hi he tingut l’esplet del blat bolcat i els pàmpols ufanosos dels ceps. A l’horitzó, l’esquena antiga i ferma del Berguedà. Repenjats al portal, admirant la punxa emboirada del Cugulló d’Estela, aquells homes podien endevinar-hi un canvi en el temps. Sabien de memòria la dita popular: «Quan el Cugulló d’Estela porta vela, la terra reguela.»
354 – CABANA DEL FONS
Solitària, rebregada pel sol i en terra campa, no m’esforço en arrecerar-me perquè no puc, ni vull, obviar el sol que neix i es pon sota el meu esguard tots els dies clars. El temps ha fet mal a la meva tossa de barraca gran i els quatre pins blancs que em serven l’esquena s’aferren com poden al terramper. Feixa enllà, cap al sud, un verd escaient de forest divers engalana el xorrec que s’esllavissa, torrentera avall, fins al gorg, a tocar del poble. Quan plou de valent, el clam de l’aiguada esbrosta la llera amb so bel·licós. Per a dissort meva, fa temps que no veig als nois i a les noies, amb olor d’escola, xerrant i cantant pel caminoi prim de sota la Guàrdia. Ja deuen tenir la testa agrisada.
359 – CABANA DEL SOLÀ
Senyora de la Vall, robusta, fermament plantada, m’assec alterosa per atalaiar bé el feu del meus amos a dreta i esquerra i cap endavant, fins arribar al poble on s’hi alça el símbol de la casa gran. Colrada pel sol, la pell em terreja i el color es confon amb el dels camins i el de les llaurades. No m’amaga l’ombra, que amb prou subtilesa han buscat de sempre algunes companyes que veig més avall. Jo sóc del país, secaner i sofert. Sóc part dels bladars que creeixen humils i moren dempeus, amb la dolça càrrega d’una espiga d’or.
377 – CABANA DE LA PARRÒQUIA
Amagadeta al marge, guipo feixa avall. Atalalant per sobre dels pins de la carenera, l’ermita de Sant Sebastià m’ensenya sencer el seu cos esvelt des del turó on petja. La paret que li mira al sud llampegueja coloraines quan el sol s’acluca, i la finestrella de la sagristia xucla l’últim glop de llum, qui sap si per dur-lo fins als peus del Sant. Algun pic, de la torre menuda n’ix el plany agut d’una campana. Llavors hi veig pujar la gent, ben endiumenjada. De l’hort, i del rector, només en resta el canyer, que sobreviu, porfidiós, al bassiot de la mollera que evoca dies ja molt reculats. No em fan tristesa els records. Només enyor de pedra seca.
380 – BARRACA DE L’ANNA
Heu-me ací, descoberta, amb dues finestres que lluquen llevant, oferint l’entrada per una gran porta, com la d’un palau, dirien veïnes que escampen pel pla. Com jo, no hi cap que tingui, sencera, la nit estrellada per testa i recer. No n’hi ha cap altra amb un roure ferm creixent a l’entranya del meu si antic, xuclant d’un cos vell la saba que dona la terra i el temps. No estic pas segura, si és que m’ho demanen, de voler que em tapin tot el que ara veig de dia i de nit, de mullar-me el cos amb les gotellades, d’acollir al vent que xiula lleuger quan travessa els límits del meu cos obert.
Puig Ciutat
Puig Ciutat es troba a uns 3 km d’Oristà i s’hi arriba per una pista que comunica amb Olost. Un aparcament a mà dreta de la pista ens permetrà deixar el cotxe i reculant uns 100 m a peu trobarem l’entrada al jaciment.
Uns panells informatius amb codis QR ens acompanyaran durant tota la visita. Remuntant el camí de l’entrada podrem imaginar la magnitud de la muralla defensiva que es trobava als vessants est i sud del turó. Els altres vessants són penya-segats de gran alçada que impedien l’accés. Puig Ciutat ocupa poc més de 5 hectàrees sobre un altiplà situat entre el Torrent d’Olost i la riera Gavarresa.
Es creu que l’indret ja va ser ocupat durant l’edat de bronze – primera edat del ferro (segles IX-VII aC), probablement va tenir una segona ocupació durant el període ibèric (segles IV al II aC) i una tercera en la fase romana tardo-republicana (segle I aC).
Tots els estudis realitzats semblen corroborar que la seva destrucció s’emmarcaria en la 2a Guerra Civil Romana (49-45 aC). Hispània aleshores està controlada per Pompeu qui és nomenat cònsol únic pel Senat Romà. Cèsar enfurismat travessà el Rubicó per ocupar Hispània, enfrontant-se als partidaris de Pompeu a la famosa batalla d’Ilerda (Lleida).
Les troballes identificades fan suposar que Puig Ciutat era un assentament ocupat per les tropes pompeianes que va ser atacat i destruït per les tropes de Cèsar de camí cap a Lleida.
La visita a Puig Ciutat és lliure.
Informació a www.puigciutat.com.
Perot Rocaguinarda
Qui ha estat l’oristanenc més famós? Doncs un home “espigat, prim, flach de cara, ab algunes rugues, ab poca barba, casi tirant a roig, qui portava un barret de molt bona talla ab unes plomes quem par ni havie una de vermella que li cobrien lo sombrero, que portava unes mitges vermelles , sabates baxes y vestit de un color que casi pardejava, de diversos colors”. Testimoni d’unes dones: “Era un galant home ros”. Nascut el 18 de desembre de 1582 a la masia Rocaguinarda d’Oristà, era el cinquè de set germans. El 1602 se n’anà a Vic, on ja havia participat en aldarulls entre nyerros (austriacistes) i cadells (botiflers). Allà entrà al servei de Carles de Vilademany, capitost local dels nyerros. El mateix any fou ferit d’un tret disparat des del palau episcopal de Vic; el bisbe Robuster, de qui es deia que “en comptes de donar llum dona fum” era el cap dels cadells. Un cop curat va marxar de Vic i formà una quadrilla. Una de les seves primeres accions va ser l’atac i ocupació durant unes hores del palau episcopal.
Cinc anys més tard, essent ja el bandoler més famós de Catalunya, va ser “gitat de pau i treva” i l’objectiu preferent de la persecució per part del duc de Monteleone, virrei de Catalunya. El 1608 un exèrcit de cent cinquanta homes el perseguia. Però ell continuà amb la seva activitat, especialment al camí ral entre Barcelona i Girona. Robava als rics, respectant als pobres. Va conèixer al rector de Vallfogona, gran poeta i escriptor. I també a Cervantes, que el fa aparèixer al Quixot; només té paraules elogioses per a Roque Guinart, com aquestes: “Tres dies y tres noches estuvo Don Quijote con Roque, y si estuviera trescientos años no le faltara que mirar y admirar en el modo de su vida”.
Cansat de tanta lluita i havent perdut nombrosos companys, en Perot va demanar un indult. Perduda pel virrei l’esperança d’agafar-lo, el 30 de juny de 1611 li fou concedit a ell i a una colla de membres de la seva quadrilla. Es van embarcar a Mataró cap a Nàpols. Allà el rei l’anomenà capità. Consta que al 1635 encara era militar als terços de Nàpols.
Oristà, 1714
La Guerra de Successió (1701-1714), enfrontament entre els austriacistes partidaris de Carles d’Àustria, i els botiflers partidaris del rei borbó Felip V, va tenir un primer nucli actiu a la Plana de Vic i al Lluçanès.
A Oristà l’agost de 1702 un grup d’homes armats es va enfrontar al veguer de Vic, que hi havia anat per a executar una ordre en nom del borbó, cridant-li “Via fora!”. La Guerra, però, no arribà a Oristà fins als seus darrers mesos. El gener de 1714, durant la “revolta de les quinzenades”, els sometents de diversos pobles, entre ells Oristà, van agredir un destacament de l’exèrcit espanyol (que ja havia entrat a Vic l’agost de 1713).
Poc després tropes filipistes van ocupar el poble i el terme, actuant amb gran violència, cremant i saquejant cases i masies i espoliant l’església. En el Llibre de Dipósits que’s fan en lo Arxiu de la Parroquial d’Oristà quedà escrit: “…haver les tropes espanyoles romput lo Arxiu y haversen emportat tot lo que hi trobaren.
Fou lo 7 de febrer de 1714 en que cremaren lo lloch y moltes pagesies de la parrochia y espoliaren l’esglesia…”. Després hi va haver l’ocupació de Barcelona l’11 de setembre del mateix any i el decret de Nova Planta el gener de 1716.
LA BARRACA DE L’AVI
Quatre fulls vells i arnats
Tot va començar fa uns mesos, quan els del Grup de Pedra Seca d’Oristà em van contactar. Havien creat el Grup per a identificar, enregistrar i, si cal, restaurar les barraques de pedra seca de la contrada. Durant el confinament per la pandèmia un petit grup, La Bombolla Caminadora, havia començat ja a fer-ne un recull. Em va semblar una iniciativa molt positiva i m’hi vaig apuntar.
Però, de fet, el que explico aquí havia començat realment trenta tres anys abans, quan vàrem comprar la casa al poble: quatre fulls d’un paper vell, molt vell, esgrogueït pel temps, a trossos arnat i amb taques de fongs, escrits per ambdues cares. Doblegats per la meitat, estaven dins una mena de bossa de cuir, també molt vella, que vàrem trobar en una calaixera corcada i mig desfeta, en un racó de les golfes. Després de donar-hi un cop d’ull els vaig guardar. A la casa hi teníem molta feina, vaig decidir que ja me’ls miraria amb detall més endavant.
I ha estat ara, molts anys després, quan l’activitat amb el Grup de Pedra Seca m’ha fet evident l’interès que aquestes construccions tenen i m’ha recordat els quatre fulls de paper… oblidats en una altra calaixera trenta tres anys més! Els he cercat, els he trobat i en llegir-los he constatat que aquest interès ja hi havia qui el tenia ara fa dos segles i mig.
El text, una mena de diari, està escrit amb una cal·ligrafia molt correcta, en un català antic, amb una lletra menuda. L’he transcrit permetent-me, amb molt de respecte, petites adaptacions: no hi havia punts i apart, hi faltaven algunes majúscules, hi he afegit comes, cometes i algun signe d’admiració; també he corregit força vegades el que avui consideraríem faltes d’ortografia i potser llavors no ho eren. De fet, em sento obligat a manifestar aquí la meva admiració per l’àvia d’en Joanet, una gran professora.